El Pont de Vallcarca o la unió de dues realitats

02 Avinguda Vallcarca 50s

La fondalada de Vallcarca, quan encara conservava la seva fesomia característica

Gris, auster i imponent, l’estampa del Pont de Vallcarca ha restat impertorbable en el temps com a testimoni dels canvis operats en un barri que, malgrat l’especulació urbanística, es resisteix a perdre la seva essència. Perquè aquesta essència, precisament, ve configurada per una de les principals característiques de Vallcarca i del Coll: el seu aïllament. En efecte, si el barri és el que és, probablement, cal agrair-ho a la seva certa inaccessibilitat geogràfica. No tant ara, quan el Viaducte porta més de noranta anys presidint la vall, sinó sobretot abans, en un temps en què el Putxet i la Creueta semblaven separats per un abisme.

Anàlisi d’una necessitat històrica

Aproximadament cap a la segona meitat del segle XIX, la zona que ens ocupa estava irrigada per diversos cursos fluvials i torrenteres, que venien a confluir en la riera de Vallcarca. La seva llera va propiciar l’aparició de diverses cases amb els seus respectius conreus, així com torres d’estiueig per als habitants de Barcelona. Amb el temps, aquests habitatges construïts sens cap tipus de planificació urbanística van acabar per configurar el nucli primigeni de Vallcarca.

Riera de Vallcarca

La riera de Vallcarca, just a sota del que ara serien els jardinets de República Argentina

Ara bé, aquesta vall quedava enclotada entre els turons del Putxet i de la Creueta del Coll. El primer d’ells —al barri de Sant Gervasi— ja havia quedat agregat al municipi de Barcelona, mentre que el segon —en tant que part de Vallcarca— pertanyia a l’aleshores municipi independent d’Horta. El turó de la Creueta o d’en Falcó no va trigar a veure’s esquitxat d’alguns habitatges a redós, inicialment del Mas Falcó, propietat del baró de la Barre.

La societat civil de Vallcarca

Evidentment, aquesta expressió tant dels nostres temps no formava part del lèxic habitual de començament de segle XX. Tanmateix, fou precisament el capital privat i l’actitud dels veïns més influents del barri que va possibilitar, en gran mesura, que el Viaducte de Vallcarca fos una realitat. Per explicar bé aquesta història haurem d’anar a les acaballes del segle XIX.

La primera constància documentada la trobem el 13 de setembre de 1881, quan podia llegir-se a les pàgines del Diario de Barcelona que al barri de Vallcarca s’estava considerant d’efectuar “diverses reformes i millores” per tal de “donar vida i animació a aquella vil·la pintoresca”[1]. A tal efecte, l’arquitecte Antoni Rovira i Trias va celebrar una reunió a la seva casa-torre de Vallcarca, on foren convocades moltes persones de la barriada. En aquella sessió es va tractar de la construcció d’una plaça-mercat, així com del tramvia de concessió ja atorgada. Per tal d’executar el trajecte d’aquest tramvia, es va formar una comissió integrada pels “senyors Morató, Sala, Rovira i Trias, Napoleó , Albareda, Oliva i Ventosa”. A més, aquesta comissió rebé l’encàrrec “d’ocupar-se de l’establiment d’una xarxa de comunicacions entre els pobles d’Horta, Vallcarca, Sant Genís i d’altres comarcans”[2]. Cal especular, si jutgem allò que hauria de venir en els anys següents, que un dels punts essencials per a aquesta “xarxa de comunicacions” seria la construcció d’un pont per sortejar el fort desnivell que configurava la riera, i que permetria d’unir Sant Gervasi i Vallcarca de manera eficient. De fet, a l’any següent, la comissió de propietaris del barri va organitzar una expedició sobre el terreny, el 27 de novembre del 1882, amb cobertura de la premsa, a més de la presència dels diputats a corts com ara Romero i Puig, Mariano de la Cortina o Fontrodona. L’assumpte que pretenien promocionar i publicitar era la construcció del tramvia. Segons la crònica, els membres de la comitiva “van seguir la riera del Coll, a on van abandonar els carruatges per tal d’adreçar-se a peu al punt més elevat de la serra, a on el senyor Morató, president de l’esmentada comissió”, havia construït diversos habitatges. Allà es va explicitar la perforació d’un túnel que travessaria la serra del Coll fins a Horta, propiciant així “que el pendent màxim fos tan sols del 2 i 1,2 per cent”[3].

En canvi, no serà fins passada pràcticament una dècada, el 13 de setembre de 1891, que trobem documentat el primer antecedent directe de la construcció del viaducte de Vallcarca. Aquella nit tindria lloc una trobada de veïns al local Flora per tal de valorar “el projecte i el pressupost formulats per enllaçar mitjançant un viaducte els carrers de la Mare de Déu del Coll amb el de la Mina[4]. No se’n sap res més fins que anys més tard, concretament l’1 de gener de 1899, es va aplegar a Sant Gervasi una comissió de propietaris del passeig de la Diputació (actual avinguda de la República Argentina) per “tractar de la construcció d’un pont sobre la riera de Vallcarca, que enllaci l’esmentat passeig amb el carrer del Coll”[5]. Cal interpretar aquesta notícia en el sentit esmentat per Josep Marsans Rof en el seu escrit inèdit que, en primer lloc, “es va projectar el viaducte com a prolongació del carrer de la Mare de Déu del Coll”[6]. Finalment, però, es va optar per una opció que uniria el passeig de la Diputació amb la plaça de Mons.

Pont a canvi d’annexió

Atenent la petició, l’Ajuntament de Barcelona va plantejar als veïns de Vallcarca un tracte: a canvi de construir-hi l’anhelat viaducte, la barriada s’annexionaria a la Ciutat Comtal. En el seu escrit inèdit del 1918, Marsans expressa com “l’ajuntament de la capital va demanar als propietaris de Vallcarca el seu suport per a l’agregació d’Horta, a canvi de la ràpida construcció del viaducte”[1]. Segons sembla, els propietaris van accedir-hi gustosos, i el 26 d’agost de 1899 es va produir l’inici de les negociacions dels veïns de Vallcarca per annexionar-se a Barcelona[2]. Rastrejant la premsa pot trobar-se, dos anys més tard, una altra reunió prevista l’abril de 1901 amb el mateix objecte, agreujat ara per la inseguretat ciutadana d’un lloc que consideren “completament oblidat”[3] per Horta. Ara bé, la construcció del viaducte podria qualificar-se de moltes maneres però, en cap cas, com a ràpida (de moment, el consistori va iniciar la construcció d’un altre pont per damunt de la riera de Vallcarca, però molt més avall, com a prolongació de la travessera de Dalt, a tocar de l’església dels Josepets).

Fos com fos, el 1903 tornava a aflorar la idea, en tant que diferents veïns intentaven recaptar fons per sufragar “un pont de ferro que uniria la part alta, a tocar del carrer de Sant Eudald, amb el passeig de la Diputació”, amb el convenciment que amb aquesta millora “es podria anar amb carruatge a la part alta de Vallcarca i al santuari del Coll, sense necessitat de baixar a la riera i tornar-hi a pujar”[4]. Cal observar com de bon començament es comptava amb el capital privat dels habitants del barri. Acte seguit, es publicava que havia propiciat “un gran goig als propietaris de la barriada de Vallcarca la notícia de l’agregació al municipi de Barcelona”, i segons sembla tenien Juli Trilla com a principal artífex, en tant que president de la “comissió agregacionista”, que resulta “molt felicitat per veïns i propietaris pel resultat satisfactori de les seves gestions”[5]. Evidentment, la correlació de dates entre el “pont de ferro” i l’annexió no és gens casual, i ve a demostrar el caràcter de gairebé compra-venda que va regir el procés d’annexió. Sobta, també, el paper de lobby de pressió que va exercir Vallcarca en tota l’operació, talment com si, en realitat, el barri s’hagués independitzat d’Horta per tal d’integrar-se a Barcelona.

Tanmateix, semblava que aquest poder civil combregava amb rodes de molí, i l’obra civil desitjada no arribava mai. El 29 d’agost del mateix 1903, l’alcalde interí Marial visitava Vallcarca i tornava a sentir com els seus habitants li reclamaven el viaducte que els havia estat promès “des de fa temps”[6]. L’11 de gener del 1905, el propi Marial, conjuntament amb els altres regidors Altayó i Àvila, foren designats pel consistori com a part de la comissió mixta veïns-Ajuntament, a efectes d’arribar a un acord per a la consecució del pont[7].

Malauradament, quan semblava que les coses avançaven, tornaven a aparèixer més traves. En efecte, la queixa d’un particular va poder generar en el parer de la gent certa sensació de retrocés, quan va presentar el març del 1905 una instància per “justipreuar tots els perjudicis que puguin causar-se en la seva propietat amb la construcció del viaducte projectat”[8]. Aquest mateix problema ­—tot i que no es pot comprovar, segurament es tracti del mateix particular— tornaria a sorgir anys més tard. Però, veritablement, allò que va aturar el projecte vingué de part del governador civil, que ordenà a l’Ajuntament d’aturar la partida pressupostària de 100.000 pessetes destinada al viaducte[9], a punt de cloure el 1905.

Pocs dies després, els veïns van decidir de prendre la iniciativa quan, el 10 de gener de 1906, s’estava reunint la Comissió Municipal de Foment de l’Ajuntament de Barcelona. Inesperadament, en el decurs de la trobada d’aquesta comissió “s’hi va presentar una altra de propietaris i veïns de Vallcarca, la qual va convidar-la a que es traslladés al lloc citat amb l’objecte d’estudiar sobre el terreny la necessitat de construir un viaducte per damunt de la riera d’aquest nom, destinat a unir l’esmentada barriada amb Barcelona”[10]. Aquesta última frase posa de relleu que, malgrat la recent annexió d’Horta a Barcelona, Vallcarca era un indret geogràficament segregat de Barcelona i, d’aquí, la “necessitat” esmentada.

Aquests comissionats van oferir a la quantitat de 35.000 pessetes, recaptades a partir d’aportacions de particulars a més de facilitar la matèria primera. És a dir, posaven a disposició de l’Ajuntament l’extracció de pedra de la pedrera del Coll, propietat llavors del baró de la Barre. A més, es comprometien a cedir part dels seus terrenys perquè el pont de Vallcarca fos una realitat. L’endemà mateix, el president de la comissió de Foment, Albert Bastardas es desplaçà a l’emplaçament proposat, acompanyat per l’arquitecte municipal Pere Falqués i Urpí[11]. Pel que sembla, van aconseguir de dissuadir Bastardas, que va reconèixer la “necessitat de construir el viaducte”, i se li va oferir d’adquirir en nom de l’Ajuntament una extensió d’unes 30 mojades per destinar a parc públic més enllà del Mas Falcó, que el baró de la Barre oferia “amb condicions avantatjoses”[12]. Més endavant, l’antic tinent d’alcalde, el Sr. Marial es va erigir en representant del barri de cara a les negociacions amb l’Ajuntament. A aquest efecte, es va reunir amb Bastardas el 24 de juliol del 1906 per sol·licitar l’aprovació definitiva de l’equipament desitjat, probablement mirant d’aprofitar la seva bona predisposició.

La primera pedra

El primer projecte per al Viaducte de Vallcarca fou encarregat al modernista Miquel Pascual Tintorer[13], el següent arquitecte municipal de la ciutat de Barcelona. Aleshores, s’hi preveia una llargada de 110 metres i una amplada de 12, dels quals 9 s’hi destinarien al trànsit rodat. El total de l’obra es pressupostava en 500.000 pessetes. L’encàrrec incloïa també la construcció del pontó de la plaça de Mons. Curiosament, els endarreriments a què ens referirem més endavant van apartar Pascual del viaducte principal però, en canvi, sí que va poder concloure el pontó de la plaça de Mons el 1909.

Pel que fa a la concessió del primer tram de les obres, el 26 d’abril del 1908 es va anunciar al diari Gaceta la subhasta pública per a l’adjudicació dels treballs corresponents a la “construcció dels estreps i piles que hauran de suportar els trams metàl·lics del viaducte d’enllaç del passeig de la Diputació amb la part alta de la barriada de Vallcarca i del pontó damunt del camí de Sant Genís[14]“, per l’import assignat de 99.709,58 pessetes[15].

Primera pedra Pont Vallcarca

Acte oficial de la primera pedra del Viaducte (24/08/1908)

Finalment, el dia 24 d’agost d’aquell 1908 va tenir lloc l’acte simbòlic de col·locació de la primera pedra al qual, segons la premsa de l’època, hi assistiren “nombroses famílies de la colònia estiuenca”[1] de la barriada. De fet, per rebre les autoritats hi hagué com a amfitrió el Foment de Vallcarca i la junta de festes[2]. Atenent a les cròniques, a l’acte hi pronuncià un discurs Albert Bastardas[3], que ja havia assolit el rang d’alcalde accidental, acompanyat per Josep Cabestany, d’obres públiques, i d’altres regidors. En el seu parlament, va referir-se Juli Marial (arquitecte i diputat a Corts) com a “iniciador del viaducte”[4]. En nom de les personalitats del barri, hi parlà en Juli Trilla, tot pronunciant paraules d’agraïment al consistori.

[1] La Hormiga de Oro (29/08/1908), pàg. 8 (en castellà a l’original).

[2] La Ilustración Artística (31/08/1908), pàg. 9 (en castellà a l’original).

[3] Albert Bastardas i Sampere (Barcelona, 1871-1944) fou alcalde accidental els anys 1908-1908 arran de la crisi del pressupost extraordinari de Cultura del 1908. Fou l’avi de Ramon Bastardas, impulsor de la revista Serra d’Or.

[4] La Ilustración Artística (31/08/1908), op.cit.

[1] Ibídem. Cal dir que Marsans data, erròniament segons sembla, aquesta data com a 1900.

[2] El Globo (27/08/1899), pàg. 3 (en castellà a l’original).

[3] La Dinastía (03/04/1901), pàg. 2 (en castellà a l’original).

[4] La Dinastía (13/02/1903), pàg. 2 (en castellà a l’original).

[5] La Dinastía (09/07/1903), pàg. 2 (en castellà a l’original).

[6] La DInastía (01/09/1903), pàg. 2 (en castellà a l’original).

[7] La Vanguardia (26/01/1905), pàg. 2 (en castellà a l’original).

[8] La Vanguardia (23/03/1905), pàg. 2 (en castellà a l’original).

[9] La Vanguardia (29/12/1905 i 31/12/1905), pàg. 3 (en castellà a l’original).

[10] La Vanguardia (11/01/1906), pàg. 2 (en castellà a l’original).

[11] Ibídem.

[12] La Vanguardia (13/01/1906), pàg. 3 (en castellà a l’original).

[13] Miguel Pascual Tintorer (St. Feliu de Llobregat, 1849 – Barcelona, 1916) fou també l’autor del Mercat de la Llibertat o del Santuari de St. Josep de la Muntanya.

[14] Actualment, carrer de Gustavo Bécquer.

[15] Gaceta (26/04/1908)

Anuncis

Comenta-ho

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s